Capítol 2

BRUIXA O NO

–Ai! Qui m’està fent copets?

Giro el cap i veig la Mireia. No recordava que s’havia quedat a dormir!

–Desperta’t, Cristina, treu-te el pijama de Winnie the Pooh i posa’t les ulleres!

Baixem les escales mentre parlo amb la Mireia i sento la mare dient que avui no hi ha escola perquè ha nevat. Està preparant un suc de bledes i tomàquet amb la superliquadora. Ecs, com sobreviuré? El que ens espera!

–Preferiria prendre xocolata amb sopa bullida –comento jo.

–Per què? Què dius? –exclama la meva amiga.

–Perquè l’àvia diu que “xocolata i sopa bullida allarguen la vida”. Això s’ho hauria de prendre l’Amélie.

Quan aconseguim acabar-nos el suc, la mare ens diu:

–Què, noies, en voleu una mica més?

–No, no, gràcies –diu la Mireia–. És molt bo, però no et molestis.

–Doncs, com que no hi ha escola, podeu anar a jugar al carrer amb la neu.

La Mireia, poc convençuda, em diu:

–Per què hem de jugar fora? Podem trucar a l’Amélie per anar a la casa Turull.

Jo no vull anar-hi, m’estimo més jugar amb la neu, però quan, sortim de casa, l’Amélie ja ens està esperant a la seva porta. No m’ho puc creure, no tinc escapatòria! Ens convida a xocolata i la Mireia diu que sí. Penso que la meva amiga és boja, després de les bledes, xocolata!? Explico a l’Amélie que ja hem esmorzat.

–Doncs, què? Voleu anar a la casa Turull?

Ho acceptem, però jo no estic gaire confiada.

Pffff! Injustícia directa, com diria la meva amiga Abril. Què hi faig jo aquí?! Som dins de la casa Turull. Ohhhh! M’encanten les parets de moqueta, encara que és la primera vegada que la veig en una paret. A sobre ens hem trobat un amic de l’Amélie que és el guia, o almenys això diu, perquè no fa gaire pinta de ser-ho...

–Oh! Hola! –exclama sorpresa l’Amélie.

–Hola! Quant de temps! –respon aquell home.

–No eres a França, tu? –li pregunta.

–He vingut per feina. M’han ofert treballar de guia aquí, a la casa Turull. I tu, què hi fas aquí? Per què has vingut a Sabadell? Que no hi estaves bé, a França?

–He vingut perquè vull escriure un llibre de misteri situat en aquesta ciutat.

Blablabla... Com s’enrotllen, aquest parell. Sempre igual, els adults. Aquell home ens ha dit que es diu Jacques Dupont. L’Amélie s’enrotlla com una persiana i explica que es van conèixer quan eren joves. Resulta que eren parella (ecs!). De sobte la Mireia exclama:

–Oh! Que romàntic!

De veritat? Aquesta és la meva amiga? Me l’han canviat!

Elles no saben que en Jacques Dupont ha preparat una venjança. Resulta que l’Amélie l’havia deixat quan anaven a l’institut perquè es va adonar que eren diferents i no podien seguir junts. Això va fer que ell se sentís molt malament i es va jurar a ell mateix que algun dia es venjaria.

En Jacques Dupont fa un mes que l’espia. Es fa passar per escombriaire del carrer de Gràcia, que és on viu l’Amélie. Un dia la Cristina el va veure mentre ella parlava amb la Mireia... “Aquest home porta la cara massa tapada, és molt sospitós; a més, fa molta estona que escombra el mateix tros”, va pensar. El mateix dia de la nevada, en Dupont estava traient la neu mentre escoltava la conversa entre l’Amélie i les noies dient que anirien a la casa Turull. Ell va pensar “Allà em podré venjar”.

–Des d’on podria veure tot Sabadell? –pregunta l’Amélie a en Jacques.

–Mira, jo sé on hi ha una terrassa que té molt bones vistes i és molt interessant.

El cert és que se l’estava emportant a la capella. L’Amélie estava emocionada de veure tot el que podia aprofitar per al seu llibre mentre passaven per aquells passadissos on hi havia quadres que semblava que et seguissin amb la vista; anava prenent apunts de tot. Quan van arribar davant de la capella l’Amélie va preguntar:

–Quan falta per arribar a la terrassa?

–Ja queda poc –va dir en Dupont mentre la lligava i l’empenyia cap a dins de la capella i s’hi tancava amb la amb clau.

En aquell moment ens quedem soles, ens recorre una suor freda, ens sentim desprotegides en un lloc fosc i desconegut. Després, en Dupont ens ve a buscar i li preguntem:

–Jacques, on és l’Amélie?

–Està prenent apunts i fent fotos. Què, noies? Voleu anar a la sala de la reina? És una sala que va fer el senyor Turull perquè hi dormís la reina Isabel II quan va venir de visita a Sabadell. Resulta que aquella reina no es va voler quedar a dormir i que el senyor Turull, molt enfadat, va tancar la sala per sempre.

–Sí, sí, si us plau! –exclama la Mireia entusiasmada.

–D’acord, anem-hi –responc jo amb poques ganes.

Quan entrem penso: “Oh! Que pesat veure llits amb coixins com pedres i llençols que no escalfen”... De cop i volta ens tanca la porta amb clau. Ja deia jo que no podíem confiar en aquest paio!

Jo ja ho deia que no havíem de venir i, a sobre, la meva mare no ho sap. Es pensa que estem jugant amb la neu. Ja hem begut oli!

–Ai, Cristina, tu tenies raó. No hauríem d’haver vingut. Com puc haver estat tan cega... –diu disculpant-se la Mireia.

–Deixa de somicar i busquem solucions...

“Pum, pum, pum”.

–Has sentit? –pregunto jo.

–No he sentit res... –em respon la Mireia.

“Pum, pum”.

–I ara? –torno a preguntar.

–Sí, sí! Sembla un soroll de cadira –em diu.

–Qui deu ser, si estàvem soles? –pregunta.

–L’Amélie! –diem les dues a l’instant.

–Espera, espera. Recordo que quan vaig venir amb l’avi hi havia una porta que connectava amb la sala del costat –exclama la Mireia. I decidida diu:

–Intentem obrir-la!

Però que s’ha tornat boja? Toquem el dos!

Mentre li dic que hem de marxar, ella ja ha obert la porta secreta i es disposa a entrar. Entrem totes dues a la capella i allà, en una cadira lligada amb la boca tapada amb esparadrap, hi ha... L’AMÉLIE!