Capítol 3

SEGREST A LA CASA TURULL

–Amélie, què hi fas aquí?

Amb sorolls molt estranys, ja que porta esparadrap a la boca, l’Amélie intenta explicar per què és allà lligada.

El primer que fan la Cristina i la Mireia és treure-li l’esparadrap de la boca.

–Ai! Quin mal! –va dir l’Amélie.

–Mira la part bona d'això. D’aquesta manera t'estalvies d’anar a treure't el bigoti a la perruqueria! –afegeix la Mireia.

Després de treure-li l’esparadrap de la boca, intenten deslligar tots els nusos que el Jaques Dupont ha fet a l'Amélie. A continuació l'Amélie diu:

–Aquest home és un traïdor! No el vull tornar a veure mai més!

Pocs segons després, s’obre un altre cop la porta i el Jacques veu com s’estan intentant escapar i que han deslligat l’Amélie. Decideix tancar-les totes tres com a càstig.

Després de moltes hores de pensar i rumiar què poden fer, intenten buscar una escapatòria, ja que la porta d’entrada està tancada amb clau. S’adonen que darrere de la creu hi ha una sortida cap al soterrani de la casa Turull.

–Creieu que marxar per aquí és una bona idea? –va preguntar la Mireia.

–Oi tant! Hem de marxar ràpid i corrents! –va dir la Cristina.

Finalment, accepten sortir per allà i just baixar s’adonen que el maleït Jaques Dupont els ha introduït unes trampes de salt, que els envia a una altra part del soterrani. Intenten marxar corrents per trobar la porta que els porti a l’exterior.

Però.... una xarxa molt gran agafa l’Amélie, la Mireia i la Cristina i les penja del sostre. Totes tres s’espanten moltíssim i creuen que d’allà no en sortiran. Pensen com poden intentar trencar la xarxa que les ha atrapat.

La Mireia els proposa de trencar la maleïda xarxa amb la vareta de les ulleres. Després de bastant esforç, aconsegueixen trencar-la i cauen a terra de cop. I s’adonen, que les trampes encara no s’han acabat... El terra del soterrani està format per uns quadres que cada vegada que una persona els trepitja fan un so diferent. Uns de més aguts, altres de més greus...

La Cristina pensa quin ritme musical es podria seguir per poder escapar-se d'allà i l'Amélie de seguida diu:

–Ja ho tinc! Jo crec que és una cançó de Beethoven que es diu Himne de l'alegria. Ho sé perquè quan érem nòvios era la seva cançó preferida. En sabeu les notes?

–Sí! –diu la Mireia–. L'hem estudiat aquest any a 5è. Seguiu-me!


I totes les tres noies van a buscar quins quadres són els correctes per tocar bé l'himne.

Gràcies a tocar bé la cançó, s’obre una porta. Darrere hi ha unes escales que els permeten escapar-se del soterrani i arribar a l'exterior. Però justament troben el Jacques Dupont esperant-les a fora. En sortir els diu:

–Així que heu sortit de les meves trampes, eh... Però encara us en queda una, que sóc jo!

A continuació el Jacques Dupont pregunta molt enfadat:

–No sé encara per què em vas deixar... Jo t'estimava moltíssim i tu em vas destrossar la vida... Vaig estar durant molts mesos trist i plorava molt...

–Això t'ho has buscat tu. Em sap molt greu, però hem de marxar corrents perquè la mare de la Cristina ens deu estar esperant amb un batut de pastanaga i col-i-flor –diu la Mireia.

La Cristina pensa en veu alta que no sap què dirà a la seva mare quan li hagi d'explicar tot el que els ha passat aquí a la casa Turull i a les seves ulleres. I gràcies a dir la paraula ulleres a la Mireia se li acut com escapar-se del Jacques Dupont.

La Mireia, de sobte, agafa les ulleres a la Cristina.

–Però què fas, Mireia? –diu la Cristina tota preocupada.

–Ja ho veuràs! –diu la Mireia.

Els proposa que amb els vidres de les ulleres i el Sol poden enlluernar els ulls del Jacques Dupont i així podran marxar i escapar-se’n.

Així que en un moment que ell està despistat cordant-se les sabates, la Mireia enfoca el vidre de les ulleres cap on hi ha el Sol i busca els ulls del malèfic Jacques Dupont. Ell comença a cridar que no hi veu, però totes tres comencen a córrer.

Comencen a fugir d’ell i, en francès, l'Amelie diu:

–Nous avons mis trop facile! (Ens ho has posat massa fàcil!) –criden totes tres.

–Était si facile? (tan fàcil era?) –diu el Jacques Dupont.

Però amb totes les presses de marxar corrents, s'obliden que la Cristina no porta les ulleres i que no hi veu gaire bé. I el Jacques Dupont l'agafa per darrere...

1 comentari:

  1. M’ha sorprès (i us felicito) això dels quadres sorollosos i la cançó de l’himne de l’alegria. També la samarreta del Barça de la Mireia :)

    Com continuarà? En Jacques ha agafat la Cristina! Ara hauré d’esperar al text del següent grup…

    ResponElimina